Bianyal 2019

Els dies 12 i 13 d’octubre es va dur a terme la Bianyal 2019, un itinerari cultural -organitzat per l’Ajuntament de la Vall de Bianya i l’Associació Binari- que centrava el seu interès en diverses intervencions artístiques efímeres en espais d’interès històric i natural. En aquesta sisena edició es va dur a terme un recorregut circular que incorporava la casa de colònies de la Coromina, el mas Sobeies i les esglésies de Sant Pere Despuig, Sant Andreu de Socarrats i Sant Martí del Clot. La selecció dels artistes que van intervenir es va fer responent a una doble intencionalitat: els que disposaven d’obres que –a nivell formal i conceptual–  eren escaients per a les seus de l’itinerari o bé, els que presentaven projectes inèdits. Tots els projectes van ser pensats, realitzats o reelaborats específicament per a la Bianyal i en relació al lloc en què s’exhibien.

_Vídeo-resum de la Bianyal 2019. [Cliqueu damunt la imatge]

Mas Sobeies_Bianyal 2019 (foto: Roger Serrat-Calvó)

Mas Sobeies_Bianyal 2019 (foto: Roger Serrat-Calvó)

_Selecció d’imatges de la Bianyal 2019. 

 

_Els artistes i les obres de la Bianyal 2019

Com és habitual en cada convocatòria, la selecció dels artistes es fa responent a una doble intencionalitat: els que disposen d’obres que -a nivell formal i conceptual- són escaients per a les seus de l’itinerari o bé, els que proposen projectes inèdits o poc coneguts. També s’intenta donar lloc a pràctiques artístiques variades, a propostes amb diversos nivells de lectura i a una certa amplitud generacional. La majoria dels projectes artístics han estat pensats i creats específicament pel lloc en què es presenten. En aquesta edició, a nivell de col·laboració i coproducció de projectes convé destacar el  d’Irene Solà, amb la Cooperativa Cultural Rizoma, de Celrà; el d’Alba G. Corral amb el festival Lluèrnia, d’Olot, i el de Mar Serinyà amb ÜdelBac, a la Vall de Bac.

 _Antoni Abad (Lleida, 1956). Formica panis, 2019. Instal·lació. megafone.net i blind.wiki

El mas Sobeies (o Socarrats) és un imponent casal amb una llarga història que, recentment, l’ajuntament de la Vall de Bianya ha heretat gràcies a la donació del seu anterior propietari, Amadeu Mestres Aula. En aquests moments, el consistori ha obert un procés de participació i debat per definir quin pot ser el seu us públic en un futur proper. Mentrestant, en el menjador principal, en el mateix lloc on se celebraven els grans esdeveniments familiars, una sèrie d’insectes s’aplegaven damunt de la taula. Tafanejaven, voltaven, es dispersaven i, en un moment donat, s’organitzaven per formar un símbol. L’acció es repetia de manera cíclica però, a cada nova ocasió, se situaven de forma diferent. Eren organismes creats artificialment, amb un programari que els hi permetia una certa llibertat d’acció i múltiples capacitats combinatòries. Insectes que es movien animats per factors aleatoris però que, inevitablement, sempre s’havien d’acabar trobant i encaixant per dibuixar una forma establerta. Com una comunitat qualsevol.

 

_Alba G. Corral (Madrid, 1977). Emergence, (2017-2019) www.blog.albagcorral.com

Emergence és basa en el concepte d’art generatiu, en el qual l’artista és l’autor i el dissenyador de la idea i de les regles de producció, però no pas de l’execució final de l’obra. És a dir, no era una filmació, ni una obra tancada, sinó que cada vegada que entrava en funcionament tenia una resolució diferent.  Es podia visualitzar ininterrompudament i mai trobàvem el mateix resultat. Es tractava d’un sistema auto-organitzatiu que, partint del concepte d’emergència i de com l’observació de complexos patrons d’actuació poden sorgir a partir d’un gran nombre de petites interaccions simples, funcionava com un organisme amb vida pròpia. Va crear, en definitiva, un ecosistema artificial en el qual tots els elements es relacionaven i s’influïen, i que, a estones, buscava reminiscències dels frondosos entorns de la Vall Bianya i, en d’altres, a misteriosos fons marins. [Aquesta obra va ser possible gràcies a la col·laboració amb el Festival Lluèrnia, a Olot. www.lluernia.cat ]

 

_Marcel Dalmau (les Planes d’Hostoles, 1961) Herbatge. Amuntegament de paisatges a la pallissa, 2019. Pintures.

Mentre voltàvem entre masos i ermites de la Vall de Bianya, convidats per a escollir un espai on intervenir artísticament en el marc de la Bianyal, un calidoscopi pictòric em llambregava caòticament en els vidres de la furgoneta. L’entorn camperol em remetia intensament a diferents visions pictòriques sobre la ruralia del XIX, algunes ja aleshores oposades en molts aspectes, per exemple entre Joaquim Vayreda i Julien Dupré, d’estil i temàtica aparentment semblant. Mentre Vayreda transpira un alè religiós i melancòlic que ve de dalt, del paradís perdut, Dupré transmet una vitalitat frugal que emana de baix, de la terra. Alhora, en els punts neuràlgics del recorregut on aparcàvem, una tríada d’arquetips arquitectònics es repetia, la casa, la pallissa i l’ermita, avui ja amb usos molt diferents: residencials, turístics, o abandonats. D’aquestes tres construccions múltiples i disseminades per tota la vall, finalment vaig decidir escollir una pallissa fent present els pintors esmentats. De Julien Dupré recordava la sèrie de pintures protagonitzades per dones que mouen amb força munts gegants d’herbatge. La meva intervenció consistia en apilonar en un racó d’una pallissa un grup de pintures que vaig realitzar per aquesta ocasió amb l’herbatge com a tema. [més informació en aquest enllaç]

 

_Jonathan Millán (Barcelona, 1976). Una tirada de dados, 2019. Instal·lació (vídeo i escultures) www.jonathanmillan.com

La instal·lació Una tirada de dados sobre un altar es desplegava per tota l’església de Sant Martí del Clot i se servia dels seus elements estructurals per posar en relació conceptes presents en les obres de l’artista i en el propi significat de l’edifici, com la predestinació, l’atzar, la possibilitat de fer visibles coses invisibles, etc. En un dels absis laterals, el vídeo Losing my religion, recopilava fragments –gravats durant deu anys–, de moments de la vida de l’artista en els que, de forma inesperada, havia sonat la coneguda cançó del grup REM.  A l’altre absis, Esperas, sumava fragments de vídeo en el quals filmava situacions en les que es trobava esperant quelcom sense saber, ben bé, com acabaria. Són dues peces que funcionaven de manera complementària i, alhora, contraposada, com si fossin apunts biogràfics imperfectes que en un cas es basa en moments accidentals i, en l’altre, en gravacions premeditades. A la resta de l’espai s’hi podien trobar escultures com Tu mano apretando mi vientre es una representación del Universo que és una imatge simbòlica d’un petit gest per intentar recrear el món; o l’intent d’esculpir l’esquena del seu fill que a, mesura que anava fent diferents models, s’adonava de la impossibilitat de fer-la amb fidelitat, degut al propi creixement del nen. I, finalment, trobàvem una tirada de daus com a última aportació al conjunt, en un gest ambigu entre la rebel·lia i la fe

 

_Eulàlia Rovira (Barcelona, 1985). El discurs de l’ull – o era el discurs del jo?, 2017-2019. Vídeo monocanal i intervenció.  www.eulaliarovira.info

El discurs de l’ull – o era el discurs del jo? és un exercici de contra visió amb la parpella abaixada. Un vídeo que articula els pensaments d’un ull cansat, que en el seu moment improductiu obre la boca i balbuceja sobre les seves visions del món. Balancejant-se entre el llegat occidental de clarividència autoritària i l’anhel reprimit d’al·lucinar sense imatges, el ciclop sembla contradir-se. En aquesta ocasió, les parets de Sant Pere Despuig feien de glòbul ocular mentre el seu òcul jugava a ser pupil·la. Com quan mirem el sol i ens queda una imatge fantasma gravada a la retina, entràvem a contrallum en un espai que reivindicava l’opacitat i la foscor enfront de l’ocularcentrisme. [més informació en aquest enllaç]

 

_Mar Serinyà Gou (Torroella de Montgrí, 1986). Transhumar, 2019. Instal·lació (tres vídeos monocanal). www.marserinya.com

Transhumar és un procés d’interiorització que aglutinava tota una sèrie de gestos fruit d’una residència a la seu d’Üdelbac (a la masia del Bagatell, a la Vall del Bac) entre els anys 2018 i 2019. En aquesta estada, les marques distintives que cada masia utilitzava per marcar el bestiar en transhumància, van servir de punt de partida de la investigació. Una acció davant del públic –realitzada el 9 d’agost de 2019, a la mateixa seu– va servir per presentar el símbol propi, la marca personal de l’artista (que havia de servir de protecció i d’identificació) i començar el viatge cap a nous llocs on alimentar-se, tal com es fa amb els ramats. L’artista va prosseguir la transhumància en solitari fins a l’ermita de Santa Maria de Llongarriu i, un cop allà, va menjar un plat de farro. El resultat de tot el procés es mostrava a l’església de Sant Andreu de Socarrats en dos ambients diferenciats: a l’entrada, es presentava la performance inaugural i, a l’interior, se sobreposaven paisatges de la Vall de Bianya amb un plat de farro i una cullera de boix. Les dues seqüències remetien a aquest viatge –entre públic i privat– que acaba trobant en la natura el refugi simbòlic on nodrir-se. [més informació en aquest enllaç] [Aquesta obra va ser possible gràcies a la col·laboració amb el projecte Ü del Bac. www.udelbac.cat]

 

_Irene Solà (Malla, 1990). TV, Per què tornar? i Dues molars de mamut, 2019. Dos vídeos monocanal i una publicació. www.irenesola.hotglue.me

Irene Solà presentava dues peces audiovisuals i un relat que, més enllà dels formats, exemplificava la voluntat de l’artista de moure’s entre diferents disciplines, tot deixant que l’una influeixi i participi en els codis de l’altra. L’obra TV, és una successió de gravacions de televisions enceses –que ningú mira– des de l’exterior de cases de diferents indrets del món. Situada a l’espai domèstic i confortable del saló principal del mas Sobeies, la peça ens apropava a una intimitat que, com a espectadors furtius, ens veiem abocats a omplir amb possibles relats. Per altra banda, una melodia enganxosa de pop coreà, ens guiava cap a la cuina per veure el vídeo Per què tornar?, en el qual elefants i persones executaven una curiosa coreografia que acabava relacionant, de manera juganera, uns i altres. I finalment, després d’un exhaustiu procés de recerca, va escriure el conte Dues molars de mamut que partia de referències històriques, llegendes i memòria oral de la Vall de Bianya. Un relat activitat per algunes troballes sorprenents, que mostraven l’interès de l’autora per posar en un mateix nivell les diferents capes de la història i donar veu a tots els elements (animats i inanimats) que recobreixen un territori. El conte, en una gravació narrada per la pròpia autora, es va poder escoltar en un trajecte dels autobusos que duien d’una seu a l’altre i també es va fer una edició que es va repartir entre els assistents i algunes biblioteques i centres de documentació. [Aquesta obra va ser possible gràcies a la col·laboració amb la Cooperativa Cultural Rizoma. www.culturalrizoma.com]

 

“Dues molars de mamut” [la icona rectangular permet ampliar la pantalla]

 

_Bianight 2019. Com a pròleg de la Bianyal, el dia 11 d’octubre es va dur a terme un concert en format acústic de Miquel Abras, a l’església de Santa Margarida de Bianya.

 

_La Bianyal 2019 va ser possible gràcies a:

Organitzadors i col·laboradors_Bianyal 2019

Organitzadors i col·laboradors_Bianyal 2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s