Els dies 10 i 11 d’octubre es va dur a terme la Bianyal 2020, un itinerari cultural, organitzat per l’Ajuntament de la Vall de Bianya i l’Associació Binari, que centrava el seu interès en una sèrie d’intervencions artístiques efímeres dutes a terme en espais d’interès patrimonial de la Vall de Bianya. En aquesta setena edició –degut a les circumstàncies derivades de la pandèmia–  va tenir un format diferent per tal d’adaptar-se a les directrius sanitàries. Per aquest motiu, tota l’activitat es va centrar en una sola seu –el mas Sobeies i l’església veïna de Sant Andreu de Socarrats– i no va tenir el tradicional recorregut circular per diferents indrets de la Vall de Bianya. Així mateix, es va limitar el nombre d’assistents a cada visita, si bé, per compensar la pèrdua d’aforament, es van afegir dues sessions més respecte a edicions anteriors.

_Vídeo-resum de la Bianyal 2020 [Cliqueu damunt la imatge]

_Selecció d’imatges de la Bianyal 2020:

Els artistes i les obres de la Bianyal 2020:

Com és habitual en cada convocatòria, la selecció dels artistes es fa responent a una doble intencionalitat: els que disposen d’obres que -a nivell formal i conceptual- són escaients per a l’entorn escollit, o bé, els que generen projectes específics partint de processos d’investigació i documentació sobre l’entorn. També s’intenta donar lloc a pràctiques artístiques variades, a propostes amb diversos nivells de lectura i a una certa amplitud generacional: des d’artistes emergents fins a trajectòries més consolidades. En aquesta edició, es compta amb la col·laboració i coproducció dels projectes de Gino Rubert, amb el festival Lluèrnia, d’Olot, i el de Víctor Masferrer amb ÜdelBac, a la Vall de Bac.

_Holding on to + Monarch of the Glen – Oscar Holloway (Barcelona, 1989)

Holding on to presentava una sèrie de pintures del retratista eqüestre Richard Stone Reeves que havien estat alterades digitalment. Aquests retocs es traduïen en un buit compositiu generat per l’espai vacu, un posat incòmode, així com la nova prominència de la persona encarregada de subjectar el cavall (protagonista original de l’obra) i unes regnes que semblen desafiar la força de la gravetat. Tot plegat delatava les estructures de classe, poder i propietat que originàriament emanen d’aquests quadres. Aquest projecte estava integrat al context del mas Sobeies, en un entorn senyorial que li podria ser propi. Les pintures anaven acompanyades –com una mena de constel·lació afí– d’un seguit de fotografies amb la mateixa temàtica i intervenció formal. Paral·lelament, Holloway també presentava una instal·lació amb un visor telescòpic de caça situat a l’entrada de l’església de Sant Andreu de Socarrats, a través del qual es podia veure el cap de cérvol de Monarch of the Glen, una coneguda obra d’Edwin Landseer. Es tractava d’una reproducció en un drap de cuina –comprat com a recordatori a la National Gallery de Londres– penjada en un fil d’assecar roba al balcó del mas Sobeies. La imatge descontextualitzada i la forma d’observar-la, permetia reflexionar sobre els hàbits de la nostra mirada envers el món natural i la seva representació iconogràfica. https://oscarholloway.hotglue.me

_El arte de perder el tiempo – Marla Jacarilla (Alcoi, 1980)

El llibre humorístic El arte de perder el tiempo, escrit, l’any 1946, per Noel Clarasó Daudí, servia com a punt de partida per una performance homònima que reflexionava sobre les possibles raons per perdre el temps i les probables conseqüències de fer-ho en el segle XXI. Encara és possible perdre el temps en una societat que cada dia ens obliga a ser més productius? Què significa, realment, “perdre el temps”? Segons la Real Academia Española, perdre el temps significa: “No aprofitar-lo, o deixar de fer amb ell el que es podia o s’havia de fer. Treballar en va”. El que la definició no especifica és què és això que hem de fer amb el nostre temps. Fer moltes coses alhora? O focalitzar les energies en un sola tasca? Tenir sempre pressa amb el risc d’equivocar-nos? O mantenir la calma i fer les coses a poc a poc, però amb cura? Ser productius i obeir a la lògica neoliberal? O gaudir al màxim del temps sense tenir en compte la productivitat? Parlar sobre l’indefugible pas del temps? O callar i limitar-nos a veure’l passar? Al final de la performance, es convidava als assistents a buscar un seguit d’instruccions sobre “com perdre el temps” disseminades per la casa. I, un cop acabat tot l’itinerari de la Bianyal, es feia entrega del llibret 100 maneras de perder el tiempo, escrit per la pròpia artista.  www.marlajacarilla.es

_A raig – nyamnyam (Iñaki Alvarez, Vic, 1975 – Ariadna Rodríguez, Barcelona, 1980)

A raig és una intervenció que es formalitza amb una cervesa elaborada especialment per a l’ocasió, amb l’aigua de la font de Sobeies, i una àudio-guia (disponible en aquest enllaç). Un codi QR imprès a l’etiqueta de l’ampolla activava un relat que descrivia aspectes relacionats amb l’arquitectura de la casa, la seva història i el seu entorn, i, alhora, també feia visibles coses invisibles, com el cicle de l’aigua, l’elaboració de la cervesa o el motiu pel qual la casa i la font es troben ubicades en aquest lloc. L’àudio acompanyava el procés de beure la cervesa mentre es passejava pel voltants i acabava amb la proposta de pixar per tal de retornar el líquid al lloc d’on originalment havia sortit, i, així, completar el cicle. A raig exemplifica el caràcter pluridisciplinari de les accions del col·lectiu nyamnyam que, a través de la investigació i relació entre allò local i allò global, busquen activar al públic i la memòria col·lectiva. [La cervesa va ser elaborada amb la col·laboració de l’Andreu Monells i la Rita Andreu]. www.nyamnyam.net

_Contenir i explotar – Víctor Masferrer (Barcelona, 1980)

El projecte Biometries – fruit d’una residència a la seu d’Üdelbac (a la masia del Bagatell, a la Vall del Bac)–, utilitza l’hort com a cultiu d’imatges o cultiu d’icones. Cultivar carbasses per a ser reproduïdes, mitjançant motllos, com a icones tridimensionals, orgàniques, per, després, “disseminar-les” en un entorn virtual. Una mà planta un fruit a l’hort i el fruit es converteix en aquella mateixa mà. O en un “intent” de dir-se a sí mateixa. Transformada, indesxifrable, potser una mà primigènia, anterior fins i tot a la mà que la va plantar. En un gest no exempt de violència, comprimir el fruit de la terra, comprimir les imatges, les icones. Comprimir el gest per mantenir en expansió i en suspensió el seu significat. La sèrie de peces Contenir i explotar, (instal·lades a l’interior de l’església de Sant Andreu de Socarrats), es centraven en la mà i en la seva simbòlica i variada gestualitat. La mà expressa la idea d’activitat, al mateix temps que la de potència i domini. Així es manifesta en el complex simbolisme de les mans a la iconografia religiosa. Cal recordar, tal com diu Jean Chevalier, que la paraula “manifestació” té la mateixa arrel que mà. Allò manifestat és el que pot ser agafat amb la mà. www.victormasferrer.net [Aquesta obra ha estat possible gràcies a la col·laboració amb el projecte ÜdelBac www.udelbac.cat]

_Els amants – Gino Rubert (Ciutat de Mèxic, 1969)

L’obra de Gino Rubert (pintor, fotògraf, escriptor…) ens presenta un univers creatiu d’una bellesa inquietant i pertorbadora que explora el desig, l’inconscient, les relacions de parella, l’entorn social, el món de l’art… Amb aparença figurativa i elements quotidians, els seus característics personatges estilitzats (com les icòniques portades de la trilogia Millenium del novel·lista Stieg Larsson) es mouen en representacions que es troben a mig camí entre l’escenificació teatral i l’al·lucinació, amb la voluntat explícita de suggerir més que de narrar. A nivell formal, sempre ha mostrat interès per la de la pintura com a objecte, com a peça física que l’espectador tingui ganes de veure, tocar i, fins i tot, transitar, motiu pel qual utilitza sovint el recurs del trompe l’oeil. Aquesta sensació de profunditat, d’escenari en el que es mouen els protagonistes, es veu accentuada en algunes de les seves darreres obres gracies a la incorporació d’il·luminació artificial en el revers que, alhora, afegeix noves capes de contingut, en un seductor joc d’ocultació i desvetllament. Segons indica el propi artista: “sempre m’ha interessat particularment aquesta ambició-funció original de la pintura de crear la il·lusió d’espai; el procés de traduir amb trucs, lleis i enginy, el mon que percebem en tres dimensions en el pla dimensional sobre el que dibuixem”. www.ginorubert.com [Aquesta obra ha estat possible gràcies a la col·la­boració del Festival Lluèrnia: www.lluernia.cat]

_És el principi d’un nou final – Francesc Ruiz Abad (Palamós, 1990)

És el principi d’un nou final és una instal·lació formada per un conjunt de quadres pintats per ambdues cares. Partint del binomi vers/revers, recupero llenços descartats dels darrers tres anys que, per abandó, insatisfacció pictòrica o perquè la seva realització va ser durant una mudança, no s’havien acabat. O més ben dit, que no han passat el filtre de “quadre acabat”. Pinto el revers d’aquests llenços amb un esperit optimista: intentant millorar-los i, d’alguna manera, donar-los un nou final. Em costa molt obviar que les teles han estat pintades i que ja tenen una història. És per això que les treballo a partir de l’acció-reacció. Com a resposta del que ja són, runes repletes d’històries. M’afronto a elles de d’un exercici conceptual senzill: el revers de la tela com el seu oposat. Un joc de miralls, de simetries invisibles i relats que s’estimen i es repel·leixen alhora. Al pintar els quadres, penso amb les relacions entre els elements temporals i els processos artístics. De com mirar enrere m’ajuda a anar endavant. www.francescruizabad.com

_Batecs + Eina – Tura Sanglas (Ordis, 1992)

 Batecs i Eina, són dues obres al voltant de la dimensió física, instrumental i conceptual de peces fetes amb ferro forjat. La feina del forjador, sovint, és la de realitzar eines de ferro, de forjar-se els seu propis instruments, que, en el cas de Batecs, formen un conjunt  d’“eines” que s’obren i es tanquen com unes tenalles, i, en obrir-se i tancar-se repetidament, fan soroll. Bateguen, en certa manera. Cada eina té la forma de dos cors, alguns les quals, bateguen alhora (s’obren i es tanquen alhora), i, d’altres estan descompassats (quan un s’obre, l’altre es tanca).  Una eina també serveix per a transformar, per a crear. En canvi, la peça Eina és aparentment inútil, la seva forma fa que quedi permanentment bloquejada, físicament no serveix per a res. És una eina per a la ment. I no és l’art una eina per la ment? Una eina per a transformar-la, per a crear pensament.  tura.cat

_Activitats complementàries: com a clausura de la Bianyal 2020, el dia 11 d’octubre es va dur a terme un concert en format acústic de Guillem Roma, a l’era del mas Sobeies. (guillemroma.com )

La Bianyal 2020 va ser possible gràcies a: