Els dies 9 i 10 d’octubre es va dur a terme la Bianyal 2021, un itinerari cultural organitzat per l’Ajuntament de la Vall de Bianya i l’Associació Binari, que centrava el seu interès en una sèrie d’intervencions artístiques efímeres en espais d’interès patrimonial de la Vall de Bianya. En aquesta vuitena edició es va visitar un tram del riu Fluvià que, en uns pocs centenars de metres, permet descobrir edificis industrials històrics, boscos de ribera, afloraments basàltics, usos i aprofitaments de l’aigua, etc. En destaquen les fàbriques en desús o reconvertides que tenen una llarga trajectòria al darrere: com can Gabarró, el molí paperer més antic de la Garrotxa; o can Sabata, una antiga filatura que disposava d’una petita colònia de cases pels treballadors; o can Porxas, que va ser declarada “indústria de guerra” durant el govern republicà i va arribar a tenir una superfície construïda de 10.000 metres quadrats. Totes elles són testimonis de la centralitat i la importància que ha tingut el riu per a la població dels municipis veïns. A l’arqueologia industrial de les fàbriques, molins, canals i turbines, s’hi sumen curiosos vestigis geològics com a resultat de l’activitat volcànica, fonts que havien sigut destí ideal per les excursions del diumenge, racons idíl·lics, etc. En el seu conjunt, una àrea que aplega destacats elements històrics i naturals que la Bianyal 2021 convidava a redescobrir.

_Vídeo-resum de la Bianyal 2021 [cliqueu damunt la imatge]:

_Selecció d’imatges de la Bianyal 2021:

_Els artistes de la Bianyal 2021:

Lara Amat, Pep Aymerich, Paula Bruna, Laia Estruch, Manel Quintana i Laia Solé.

Com és habitual en cada convocatòria, la selecció dels artistes es fa responent a una doble intencionalitat: els que disposen d’obres que -a nivell formal i conceptual- són escaients per a l’entorn escollit, o bé, els que generen projectes específics partint de processos d’investigació i documentació sobre l’entorn. També s’intenta donar lloc a pràctiques artístiques variades, a propostes amb diversos nivells de lectura i a una certa amplitud generacional: des d’artistes emergents fins a trajectòries més consolidades. En aquesta edició, es compta amb la col·laboració i coproducció dels projectes de Manel Quintana, amb el festival Lluèrnia, d’Olot, i el de Pep Aymerich amb el projecte ÜdelBac, de la Vall de Bac.

Un instant en el bosc – Paula Bruna (Barcelona, 1978)

La circulació interna és crucial per a la vida d’una planta i, per tant, la continuïtat és necessària. En aquesta instal·lació, es presenten unes branques discontinues per mitjà d’un forat impossible que esdevé protagonista. Es tracta d’una presència immaterial que interromp però al mateix cop manté una connexió invisible entre les dues parts de la branca; un espai suspès, com quan, aguantant l’aire, deixem de respirar per un moment. Com la respiració continguda d’una societat que s’enfronta a les crisis ecològiques.
Una estreta i laberíntica sala de ciment, destinada al triturat de la polpa per a fer paper, es transforma ara en l’escenari que acull aquest bosc tallat. El parèntesi contingut és un instant congelat que dialoga amb l’antiga fàbrica sobre temps atrapats i moments d’espera. Per altra banda, la duresa del contenidor de ciment contrasta amb la delicadesa de la instal·lació, tant del bosc suspès com de l’espai contingut entre les branques. Allò immaterial, eteri i anímic, com l’alè de vida, s’imposa a la matèria. Perquè un bosc no només és un conjunt d’arbres, ni una fàbrica és només la seva arquitectura.  www.paulabruna.com  

Space Reading – Laia Solé (Vic, 1976)

“Hi ha un terme en anglès, “mind reading,” que es refereix a la capacitat de discernir els pensaments d’altres a través de mitjans poc convencionals. Res a veure amb Space reading, excepte l’interès per estar atenta a allò de l’espai que ve a trobar-me: un raig de llum que s’escola pel porticó, l’olor de l’oli per engreixar mecanismes, les dimensions d’una màquina en silenci, o els estrats de pols…. Amb Space reading parteixo de l’atenció cap a qualitats de l’espai per a construir imatges que obrin l’espai a altres experiències, de manera que un espai no sigui només el lloc on ens trobem, sinó també allò que ha estat i allò que podria ser.” [Amb la col·laboració de Turre al disseny sonor] www.laiasole.net

Delight – Manel Quintana (Barcelona, 1975)

La nau superior del complex industrial  de can Porxas, presidida pel poderós embigat de fusta del sostre, ofereix una sensació diàfana i lluminosa gràcies a la trentena de grans, rítmiques i simètriques finestres laterals. Les obertures, més enllà de l’efecte estètic que ens produeixen avui en dia, tenien la raó plenament utilitària d’aconseguir la màxima claror possible per facilitar el rendiment dels treballadors. En aquesta intervenció, la llum és l’eina de treball per vestir l’espai, donar-li un nou significat i recuperar traces  de la memòria del lloc. Quatre-cents cinquanta fulls de paper de color, de la casa Guarro (un tipus de paper semblant al que s’havia fabricat en aquesta mateix lloc), serveixen per absorbir la llum exterior i transformar l’espai . La disposició cromàtica, ordenada per un patró racionalista i mecànic, també remet  a la monotonia de la producció fabril. Les finestres –ara vitralls acolorits–  doten a l’espai en desús d’un aire de temple industrial del paper.
www.manelquintana.net

La pedra que cau del cel no mira a qui toca – Lara Amat (Barcelona, 1989)

“Vaig decidir caminar recollint les pedres que em trobava pel camí. No anava a buscar pedres, sinó que me les trobava, o ensopegava amb elles. Les guardava totes en una bossa, on també hi havia un tros de paper fotogràfic, que es velava i canviava de tonalitat a mesura que avançava i carregava pedres, i aquestes fregaven la seva superfície, deixant la seva empremta. Aquest carregar pedres a la bossa acabava quan el pes era difícil de carregar, o quan la bossa es trencava pel pes, obligant-me a tornar a casa. Després de tres anys i quinze recorreguts, he recollit el meu pes en pedra”.  www.laraamat.com

Nadir / Fons del cel – Pep Aymerich (Sarrià de Dalt, 1962)

A l’interior de la colossal xemeneia de la fàbrica de can Porxas, en el centre mateix, allà on el fum començava a sortir cap a l’exterior, una mínima intervenció trastoca la percepció de l’espai i desvetlla intenses imatges simbòliques. Un mirall situat al terra provoca la vertiginosa sensació de voler llençar-se a un forat que, alhora, ens impulsa cap a dalt. Però no ens atrevim a trepitjar-lo, ens quedem al mig atrapats, sense saber cap on ens trasllada el reflex que hi veiem. Tota una sèrie de tensions –reals i metafòriques– que se sumen a la peculiar història d’una xemeneia que només va estar en ús un parell de vegades. En un altre àmbit, el vídeo Refugi del cel (fruit d’una residència a l’espai ÜdelBac), es situa en unes coordenades properes. L’acció se centra en una escultura d’un banc, amb forma de creu –que es presenta com un lloc terrenal de refugi–, coronat per una escala llarga que es projecta inestablement cap a dalt. Ens trobem, de nou, en aquest punt entremig. www.pepaymerich.com

Faronda – Laia Estruch (Barcelona, 1981)

Faronda és una cançó de set minuts que pren la forma de les tonades de les cançons de camp de poblacions a prop del mar, que Laia Estruch va treballar per a l’obra Sibina (2019) i que en aquesta ocasió vol transformar i fondre amb les tonades de les cançons olotines de taverna. La cançó parla de la vida d’una noia al camp a partir de la qual Laia Estruch experimenta els límits de la improvisació de la veu i prova d’establir un diàleg amb les dones d’aigua tot desenterrant tons ancestrals. www.laiaestruch.com

_Activitats complementàries:

Com a clausura de la Bianyal 2021, el dia 10 d’octubre es va dur a terme un concert en format acústic de Matthew McDaid, a l’era del mas Sobeies.

_Informació d’anteriors edicions: 2020, 2019, 2018, 2017, 2016, 2015 i 2014.

_La Bianyal 2021 va ser possible gràcies a: