Bianyal 2018

Els dies 13 i 14 d’octubre es va dur a terme la Bianyal 2018, un itinerari cultural, organitzat per l’Ajuntament de la Vall de Bianya i l’Associació Binari, que centrava el seu interès en diverses intervencions artístiques efímeres en espais d’interès històric i natural. En aquesta cinquena edició es va dur a terme un recorregut circular que, partint del punt de trobada –la casa de colònies de la Coromina-, va accedir a la vall de la riera de Santa Llúcia per visitar l’església de Sant Martí de Solamal, el Molí d’en Solà, La Vila i es va cloure retornant al punt inicial. La selecció dels artistes que van intervenir es va fer responent a una doble intencionalitat: els que disposaven d’obres que –a nivell formal i conceptual–  eren escaients per a les seus de l’itinerari o bé, els que presentaven projectes inèdits. Excepte un cas concret, tots els projectes van ser pensats i realitzats específicament per a la Bianyal i en relació al lloc en què s’exhibien.

Així, per exemple, a Sant Martí de Solamal es van poder dues propostes. Azahara Cerezo va desplegar el projecte Desrelocalitzant en dues accions concretes: la neteja d’un pont d’accés per tornar-li a donar significat i la gravació amb un telèfon mòbil del pas pel pont amb un mapa de localització virtual. Olenka Macassi va projectar davant de l’altar La higiene de la memòria, un vídeo on es podia veure repetida una acció mínima, però carregada de simbolisme, que es sincronitzava amb el repic de les campanes de l’església. La instal·lació d’Ana Garcia-Pineda a la riera de Santa Llúcia tenia com a eix fonamental una gravació sonora que, amb l’aigua com a punt de partida, enllaçava sorprenents relacions metafòriques. En el museu d’estris antics del Molí d’en Solà, Pere Llobera va dur a terme una intensa tasca d’apropiació i diàleg amb l’espai, incorporant objectes de producció pròpia i posant en valor als que ja hi havia. Roc Parés va muntar una Cambra fosca que permetia experimentar des d’una nova i atractiva perspectiva l’idíl·lic entorn de la Vila (una nova seu de l’estudi d’arquitectes RCR). Finalment, a La Coromina Carles Congost presentava, The Wolf’s Motives, un projecte cinematogràfic gairebé inèdit sobre el comportament, les pressions i l’evolució d’un grup de joves dins del seu ecosistema. Per la seva part, Rubén Verdú desenvolupava la proposta Deriva 42°1407N en un doble format: un vídeo que seguia el moviment de la terra des d’una determinada altura fins a ubicar la casa, i uns caragols daurats que, entre d’altres coses, feien referència a l’experimental i pionera cria d’aquest animals que hi havia hagut en aquesta mateix lloc.

Activitats complementàries – Bianight 2018:

Com a pròleg de la Bianyal, el dia 12 d’octubre es van dur a terme dues activitats complementàries: 1. Presentació de Fancinc, reedició de cinc publicacions en format fanzín de l’artista Pere Llobera. Més informació en aquest ENLLAÇ. 2. Concert en format acústic de Joana Serrat. 

Vídeo-resum de la Bianyal 2018. [Cliqueu damunt la imatge]

Bianyal2018_ (foto Andrea Bolcato)

*Selecció d’imatges de la Bianyal 2018. [En aquest ENLLAÇ hi podeu veure un reportatge ampliat]


Els artistes de la Bianyal 2018:

 Azahara Cerezo (Celrà, 1988) Desrelocalitzant. Vídeo (loop 13’’) i acció. www.azaharacerezo.com

Desrelocalitzant pren com a punt de partida un element de pas en progressiu desús a la Vall de Bianya per donar forma a una proposta dividida en dues accions. La primera, una intervenció gairebé invisible que vol assenyalar i resignificar aquesta construcció. La segona, una captura de pantalla en format vídeo realitzada amb el telèfon mòbil que recull una acció a mig camí entre la ubicació i la desubicació geogràfica. Aquesta proposta, concebuda especialment per a la Bianyal, es desprèn d’una línia de treball més àmplia sobre contradiccions en la singularitat del territori i relacions d'(in)visibilitat entre formes urbanes, processos globalitzadors i eines tècniques digitals. Més informació i vídeo en aquest ENLLAÇ. [Aquesta obra ha estat possible gràcies a la col·la­boració amb la Cooperativa Cultural Rizoma. (www.culturalrizoma.com)] 

 

Olenka Macassi (Lima, 1992) La higiene de la memòria, 2018. Vídeo (1’27” minuts) i acció sonora. www.olenka-macassi.com

La higiene de la memòria té com a punt de partida un projecte anterior titulat Bianya/Viaña 1937 però amb una nova evolució formal i conceptual i adaptat, específicament, a l’església de Sant Martí de Solamal. En una filmació projectada davant de l’absis central, dues mans submergeixen una foto antiga de l’edifici en una pica simulada i, un cop introduïda, la imatge es comença a distorsionar per culpa del soroll ambiental de la campana. Amb aquest gest mínim i d’elevada capacitat simbòlica, es posa l’aigua com a element central que es pot relacionar amb la transformació, la memòria, la litúrgia, la quotidianitat, la higiene… També es fa referència al gest ritual de senyar-se amb l’aigua de la pica beneitera en el moment d’entrar a l’església, o al sentit metafòric associat a la idea de rentar-se les mans, una acció que, d’altra banda, té una evident fonamentació bíblica. Més informació i vídeo en aquest ENLLAÇ.

 

Ana Garcia-Pineda (Sabadell, 1982). Instal·lació i àudio. www.anagarciapineda.com

El 71% de la Terra no és terra, és aigua i gairebé tota salada (97%). La resta s’anomena aigua dolça però cap riu té gust de piruleta.
No importa quanta aigua t’empasses, mai podrà viure a dins teu.
No hi ha muntanyes d’aigua. No funciona així. L’aigua flueix, s’estanca; no s’apilona ni acaba en un cim. Si ho fes, canviaria de nom, seria un iceberg.
Els peixos no poden viure a dins de glaçons de gel. Tampoc poden abraçar-se però és més fàcil imaginar que t’abracen quan no és aire el que t’envolta. L’aigua pesa i mulla, com un cos suat.
Les llagostes recorren milers de quilòmetres caminant una darrera l’altra. Recolzen les potes davanteres sobre la cua de la llagosta que tenen al davant protegint la part més vulnerable de la seva companya. Quan vas agafat de la mà és més difícil perdre’s. Imagina’t a un piló de llagostes caminant ordenadament. Quan les llagostes migren semblen una serp gegant.
Sabem més sobre l’espai exterior que sobre les profunditats marines. Diuen que les sirenes no existeixen, ho diu la ciència, que ha explorat menys del 5% del fons del mar.

 

Pere Llobera (Barcelona, 1970). Un aire antic, 2018. Vídeo (8’30’’ minuts) i instal·lació. www.perellobera.com

El registre de coses que fa aquest petit museu del Molí d’en Solà ha posat en marxa tot els meus mecanismes de melangia. Els objectes i les imatges que reben al visitant (i parlo dels objectes sense que jo faci encara cap intervenció) preexistien a l’era de la “hiperconnectivitat” i ens parlen d’un “aire antic” que funciona de marc perfecte per a reivindicar als que naden a contracorrent. Gent de la rauxa que sospito que mai, mai, mai, ens haguessin portat on som ara si els haguéssim deixat fer i desfer una mica més del que ho han fet. Per algun motiu de molt difícil verbalització, vaig pensar en tota aquesta gent mentre mirava els innocents estris de la col·lecció. Potser tenir noticia de les “masies lisèrgiques” ha ajudat en aquest aspecte. Més informació en aquest ENLLAÇ.

 

Roc Parés (Ciutat de Mèxic, 1968). Cambra fosca, 2018. Instal·lació. www.roc-pares.net

Presenciar l’exterior des de l’absència de llum interior, aquesta és la paradoxa poètica que ens ofereix la cambra fosca. Aquest tipus d’instal·lació documentat des de fa més de vint-i-cinc segles ha interessat a filòsofs, científics i artistes d’Orient i Occident. Durant el Renaixement, la cambra fosca esdevingué un recurs per als dibuixants i un model de l’ull humà per als científics. Ja entrada la modernitat, serà entesa com a precursora de la fotografia i la cinematografia. Construir una cambra fosca, avui, en un indret privilegiat com la Vall de Bianya, ens recorda que els textos màgics antics recomanaven fer el forat de la cambra fosca amb una banya d’unicorn. [Aquesta obra ha estat possible gràcies a la col·la­boració amb el Festival Lluèrnia, en el qual l’artista hi durà a terme una intervenció en la propera edició que tindrà lloc a Olot, el dia deu de novembre. (www.lluernia.cat)]

 

Carles Congost (Olot, 1970). The Wolf’s Motives, 2017. Vídeo (20’30’’ minuts). www.carlescongost.blogspot.com

Amb un tractament eminentment cinematogràfic però fent servir una estratègia similar a la d’un documental de naturalesa, l’obra The Wolf’s Motives ens endinsa en un bosc on podem observar l’evolució d’un grup de joves dins del seu propi ecosistema. El que sembla ser una trobada nocturna, clandestina però gens excepcional, queda puntuada per gestos i senyals que alerten els protagonistes. L’autor utilitza recursos estètics i narratius que podrien aproximar-nos al llenguatge publicitari que magnifica una possible llibertat de tria i comportament però que, en canvi, mostra el seu revers: la supeditació a les grans marques i l’apropiació dels models revolucionaris associats a l’etapa adolescent. Més aviat podríem dir que la falsa equiparació del trànsit «natural» cap a l’edat adulta està molt més domesticada i pautada del que voldríem creure. Més informació en aquest ENLLAÇ.

 

Rubén Verdú (Caracas, 1962). Deriva 42°1407N, 2018. Vídeo (7’30’’ minuts) i instal·lació. www.peepingmonster.com

L’aspecte més paradoxal del pèndol de Foucault és que el punt d’oscil·lació ha de estar d’alguna manera deslligat del moviment de la terra i, per tant, se sospita ancorat en relació a les masses llunyanes de l’univers mentre el planeta gira sota ell. En cap moment percebem aquest moviment de la terra. Malgrat no semblar-ho, anem molt accelerats i això ho podem calcular acuradament. Per exemple, a la Vall de Bianya, a la latitud 42° 14′ 07″ N, la circumferència de la Terra és d’uns 29.635 quilòmetres que giren, és clar, en 24 hores. Si ens poguéssim deslligar d’aquesta acceleració –com ho fa el pèndol– només caldria donar un petit salt d’un segon per recorre 343 metres de distància. Sí, a aquesta latitud, ens movem a 1.235 quilòmetres per hora. Més informació del treball en aquest ENLLAÇ i per visualitzar el vídeo podeu accedir-hi AQUÍ.

 

La Bianyal 2018 va ser possible gràcies a:

Bianyal 2018_organitzadors i col·laboradors

Bianyal 2018_organitzadors i col·laboradors

Anuncis