Els dies 24 i 25 d’octubre es va dur a terme la Bianyal 2016, un itinerari cultural, organitzat per l’Ajuntament de la Vall de Bianya i l’Associació Binari, que centrava el seu interès en diverses intervencions artístiques efímeres dins les esglésies romàniques de Sant Martí de Capsec i de Sant Martí del Clot de Bianya, la vall del Farró i la masia de la Coromina. Cada ruta anava acompanyada del guiatge de David Santaeulària i de Jordi Zapata que, més enllà de dates i aspectes més acadèmics, van descriure el funcionament d’una masia, la transformació del paisatge, la funció i significat dels edificis romànics, els canvis en la forma de vida rural i tota una sèrie de referències sobre l’entorn que també intentaven despertar cert interès crític al voltant d’algunes idees preconcebudes sobre el nostre patrimoni.
Pel que fa a les instal·lacions artístiques, a Sant Martí de Capsec es van poder veure les obres “Dimensions aparents” de Regina Gimenéz i “La pell del paisatge” de Mireia Coromina; a Sant Martí del Clot “Més de 3.000 partícules de llum” de Manel Bayo; a la Coromina les pintures de Xevi Masmitjà, la instal·lació “S.T. (enumeració dels estris de càrrega)” d’Isabel Banal, els projectes en vídeo “Exvotos” de Mercedes Mangrané i “Cara a cara” de Servand Solanilla i la performance “Festa al pou” de Marc Vives.
Com a complement de la Bianyal 2016, i amb la col·laboració del Festival ElMini, es va celebrar un concert d’El Petit de Cal Eril a l’església de Santa Margarida de Bianya. [Informació sobre les edicions de 2014 i 2015]
_vídeo-resum de la Bianyal 2015 (clicar imatge):
Vídeo Bianyal 2016
_imatges de l’activitat
REPORTATGE FOTOGRÀFIC EXTENS DE LA BIANYAL 2016 EN AQUEST ENLLAÇ
Els artistes de la Bianyal 2016 :
Isabel Banal (Castellfollit de la Roca, 1963) A les cinc peces de la sèrie S.T. (enumeració dels estris de càrrega) Banal utilitza elements relacionats amb el món de la pagesia (un cove, un cistell, una senalla…) per referir-se a un motiu recorrent en les seves obres: la idea de la càrrega, tant a nivell material (tot allò que cal traginar per a viure, per necessitat o per pur consumisme), com a nivell metafòric (pensaments, vivències, records, ferides, anhels, etc.). Per altra banda, amb els seus gestos anònims i repetits de transportar terra, pedres, llavors, fusta, etc., els pagesos també són responsables històrics de perfilar el paisatge que ens envolta. (més informació de l’artista a: http://www.isabelbanalx.com/)
Manel Bayo (Salt, 1966) Més de 3.000 partícules de llum és una instal·lació formada per una estructura tridimensional suspesa en l’aire de material translúcid i amb forma de llar simplificada. Sobre la superfície de l’estructura s’hi projecten més de 3.000 partícules de llum que es belluguen de forma aleatòria acompanyades de l’àudio d’un ambient natural. El contrast i el joc entre la mínima estructura de la casa i la sòlida arquitectura de l’església que l’acull, proposa diversos nivells de lectura al voltant de la fragilitat dels espais propis i la seguretat tradicional de determinats espais de referència. (més informació de l’artista a: http://manelbayo.com/) Aquesta obra ha estat possible gràcies a la col·laboració del Festival Lluèrnia que també l’exhibirà en la propera edició que tindrà lloc a Olot el dotze de novembre.
Mireia Coromina (Sant Jaume de Llierca, 1982) La sèrie La pell del paisatge. Auzits, és una topografia dibuixada de les diferents superfícies naturals, culturals i humanes de la zona d’Aveyron, França, concretament de la població d’Auzits i el seu entorn. Una catalogació dels paratges i de les persones que constitueixen part de la transformació i construcció d’un paisatge. Són, també, dibuixos que estableixen un vincle entre el paisatge com a pell del territori i la pell com a micropaisatge. (més informació de l’artista a: http://mireiacoromina.blogspot.com.es/)
Regina Giménez (Barcelona, 1966). Les referències al món modern (arquitectura, mapes, disseny industrial…) serveixen a Regina Giménez de punt de partida per a elaborades composicions a mig camí entre el món imaginari i el real. Les seves darreres produccions, però, s’acosten més cap a una representació essencial a través de formes geomètriques bàsiques que construeixen vistoses constel·lacions i engranatges. En l’obra Dimensions aparents, crea una mena de cosmogonia estilitzada i ordenada que es relaciona amb el seu interès per la capacitat humana de sistematitzar el coneixement universal i per les convencions simbòliques que fem servir per interpretar-lo.
Mercedes Mangrané (Barcelona, 1988) El projecte Exvotos és un vídeo-assaig de setze minuts de durada que s’aproxima al fetitxisme religiós i a la devoció popular des d’una òptica personal i contemporània. Transitant entre espais sagrats i profans com el museu, l’església o el cementiri (de vegades per generar confusió entre ells) l’obra genera reflexions sobre el poder de la imatge, la recerca de la seguretat a través d’objectes i la paradoxa que suposa documentar el miracle a través de la ficció de la pintura. (més informació de l’artista a: http://www.mercedesmangrane.com/)
Xevi Masmitjà (Olot, 1982) Des del seu estudi ubicat a l’antiga fàbrica de Can Gabarró, a la Vall de Bianya, Xevi Masmitjà porta temps assajant diverses aproximacions a la pintura experimental. Des del treball inicial amb paisatges deslocalitzats ha anat evolucionant cap a una obra més gestual, intuïtiva i expressiva fruit d’una constant investigació tècnica i formal. Les seves darreres produccions se centren en formats grans, amb una limitada gamma de colors i un procés que incorpora plecs, vessaments, repeticions, accidents… http://www.xevimasmitja.com/
Servand Solanilla (Olot, 1970) Cara a cara centra l’atenció en el retrat com a procés de construcció de la subjectivitat i en les dinàmiques d’interacció. Plantejat com un experiment de videoteràpia, el treball mostra un encarament entre dues persones amb unes històries de vida que són, en molts sentits, paral·leles. Una d’elles va patir el trastorn de la distonia- un trastorn neurològic del moviment que implica contraccions involuntàries i sostingudes del múscul- i l’altra el trastorn de la hiperacúsia- una alteració auditiva que converteix els sons quotidians de l’ambient en dolorosos. Cara a cara ens parla del control sobre els propis gestos, de la tensió entre el cos semiòtic i el drama que hi ha al darrera.
Marc Vives (Barcelona, 1978) Festa al Pou és una activitat performàtica en la que els fragments d’una conferència de Roger Callois, de l’any 1933, titulada La Festa, són llegits, rellegits, recitats i sintetitzats fins a donar lloc a una frase cantada que creix i es modela en aquell mateix instant. El text posa en tensió les idees de la festa tradicional amb les vacances actuals, mentre que es proposa un exercici d’incomoditat entre la reflexió i la borratxera. (més informació de l’artista a: http://marcvives.eu/) La participació de Marc Vives és possible gràcies a la col·laboració de l’espai web IGAC (Informació Girona Art Contemporani) i tanca el cicle d’exposicions virtuals Container. A la Bianyal d’enguany, també disposen d’un espai on mostrar i explicar tot el projecte que, en les seves onze edicions, ha aplegat un destacat volum d’artistes i comissaris.
Binari 