El Pícnic

El pícnic és una activitat cultural que tindrà lloc el dissabte, 26 de juny, de les 16’30 a les 22 h, al mas Sobeies (la Vall de Bianya). L’element vertebrador és una exposició col·lectiva d’art contemporani que comptarà amb la presència de Guillem Busquets, Carles Congost, Leila Cherifi, Quim Domene, Xevi Masmitjà, Clara Oriol, Manel Quintana, Maria Ramírez, Maria Camila Sanjinés, Servand Solanilla, i unparelld’arquitectes (Eduard Callís i Guillem Moliner). Onze creadors que suposen un ventall ampli i representatiu, que exploren camps de treball diferenciats i que, en alguns casos, disposen de llargues i consolidades trajectòries i, en d’altres, acaben de formar-se a l’Escola d’Art d’Olot. Tots presenten projectes inèdits (o que no s’havien pogut veure aquí) i que, sovint, prenen el propi espai específic de la casa com a punt de partida o com a valor afegit per dotar les seves propostes de nous significats: gabinets de curiositats que apareixen a les golfes; videoclips musicals que sacsegen la sala noble; instal·lacions de llum que desvetllen les entranyes; recreacions o actualitzacions de jardins romàntics;  pedres que tapen obertures i reivindiquen la seva capacitat constructiva i d’arma revolucionària… Es proposa fer la visita al ritme que es vulgui, anar descobrint les intervencions i el valor patrimonial de l’edifici i aprofitar, si escau, la possibilitat de tenir els artistes a la vora per comentar el seu treball.

En termes generals, la voluntat és crear un punt de trobada, un moment d’intensitat, que contempli l’intercanvi de coneixement i la socialització com a eixos fonamentals. I tot això en un entorn natural amable i atractiu, amb l’acompanyament de les sessions musicals de Djdmoda i Amoura, el servei de barra i menjar del food truck Ca la Frida (entrepans i piadines de qualitat, fusionats amb productes locals) i l’opció de gaudir-ho estirats a l’herba. En definitiva, una esdeveniment cultural que s’apropia de la filosofia del pícnic de sortir a fora, de trobar-se aprofitant el bon temps, de recuperar converses sobre què s’ha estat fent i què hi ha de nou i, tot plegat, més enllà de les finestres virtuals i les bombolles preventives a les que, darrerament, ens hem hagut d’acostumar.

L’entrada és gratuïta. Cal dur mascareta i respectar la normativa sanitària vigent relacionada amb la situació pandèmica. Es durà a terme controls d’accessos per evitar aglomeracions en els espais d’exhibició.

Mas Sobeies (la Vall de Bianya). Carretera de camprodon, Km 2. Localització

Informació sobre els projectes dels artistes:

>Una pedra rodant no acumula molsa, Maria Camila Sanjinés. Instal·lació (2021)

A través de la història, molts dels grans canvis assolits com a societat s’han originat a partir de revoltes i manifestacions –més o menys violentes–, gràcies a les quals s’han propiciat molts dels drets humans que hem anat assolint, entre ells, el propi dret a la protesta. En aquestes ocasions –com a l’episodi bíblic de David contra Goliat–, les pedres es converteixen en una arma primària per enfrontar-se als que ostenten el poder i el domini de la violència. La instal·lació dels dibuixos davant les finestres –que transformen la façana en un mur sense obertures– no pretén romantitzar el caràcter revolucionari de les pedres, sinó assenyalar la seva doble potencialitat com a arma humil per lluitar contra les injustícies i, alhora, com a fonament tradicional dels habitatges que ens proporcionen refugi i confort.

"Una pedra rodant no acumula molsa" Maria Camila Sanjinés
“Una pedra rodant no acumula molsa” Maria Camila Sanjinés

>Una dotzena de flors, Servand Solanilla. Vídeo, 28 minuts (2021)

Una dotzena de flors és una reelaboració videogràfica de l’acció homònima que va tenir lloc durant el Festival Lluèrnia, el desembre de 2020. L’acció participativa va comptar amb una seixantena de veïnes i veïns del barri de Montolivet i va consistir en una intervenció sobre l’enllumenat públic del barri per ser observada des del mirador del volcà del Montsacopa. La figura de l’apagafaroles i un lent i progressiu apagament obren un espai que ens permet seguir la remor del barri, la seva història, els alts i baixos dels moviments veïnals, les reiterades demandes per a la instal·lació d’un nou enllumenat, la creació de la primera comunitat energètica de Catalunya o el simbolisme de la data d’aprovació del nomenclàtor amb els noms d’una dotzena de flors, en un joc de proximitats i de distàncies.

"Una dotzena de flors" Servand Solanilla
“Una dotzena de flors” Servand Solanilla

>Gabinet d’arqueologia absurda, Quim Domene. Instal·lació (2021)

Els gabinets de les curiositats o cambres de les meravelles, es van començar a popularitzar entre les classes benestants els segles XVI i XVII, gràcies als incipients avenços científics i a l’exploració de territoris desconeguts. Eren col·leccions d’objectes de tota mena –especialment els més rars, exquisits o, fins i tot, grotescos–, amb la voluntat d’intentar classificar o encapsular les novetats que s’anaven descobrint. Amb més o menys intensitat, i sovint sense una intencionalitat clara, tots tendim a atresorar curiositats que, amb el temps, acaben revelant més coses sobre nosaltres mateixos del que podíem haver previst. Aquesta acumulació d’objectes absurds, pren una nova significació quan surt de l’àmbit privat i es contraposa a la mirada de l’espectador i a la pròpia memòria de la casa.

"Gabinet d'arqueologia absurda" Quim Domene
“Gabinet d’arqueologia absurda” Quim Domene

>Nova Esplendor, Carles Congost. Vídeo, 22 minuts (2018)

Nova Esplendor posa en escena quatre cançons del repertori de la formació Josep Xortó + The Congosound (la marca utilitzada per Carles Congost per a desenvolupar la vessant de lletrista, compositor i productor musical). Fins al moment, les seves produccions musicals es generaven a partir d’altres projectes artístics. En aquesta ocasió, però, el vídeo està al servei de les cançons per posar en valor les seves possibilitats artístiques. Aquí es fa atenció a les lletres, a la posada en escena i al paper de Josep Xortó com a vehicle idoni per interpretar les cançons, amb la voluntat d’evidenciar que la música no és una activitat paral·lela o complementària, sinó que participa del mateix corpus creatiu de l’autor. [Nova Esplendor és una producció del Centre d’ Art Contemporani de Barcelona- Fabra i Coats, i compta amb la col·laboració d’Eduard Escoffet, Hidrogenesse i Margherita Bergamo]

"Nova esplendor" Carles Congost
“Nova esplendor” Carles Congost

>Pintura en descomposició, Xevi Masmitjà. Pintura (2021)

El tríptic que conforma la sèrie Pintura en descomposició, experimenta amb el suport com a element d’expressió, per situar-se en la frontera entre la pintura i l’escultura. Mitjançant la deformació i el joc amb els límits, es combinen zones planes amb volums, i fragments de dibuixos monocroms de blau tinta amb d’altres sense intervenció. El resultat és el d’una pintura expandida, amb el pes i l’estructura formal d’un objecte que sembla voler créixer orgànicament en el lloc en què s’ha instal·lat.

"Pintura en descomposició" Xevi Masmitjà
“Pintura en descomposició” Xevi Masmitjà

>Gruta, unparelld’arquitectes: Eduard Callís, Guillem Moliner. Instal·lació (2021)

La masia benestant combina esplèndidament la construcció, aferrada al lloc, amb la decoració. El seu caràcter respon a la coexistència de l’esquelet rude amb acabats fràgils i delicats. Aquest equilibri també es manifesta a l’exterior: l’era, els horts i els camps de conreu, es complementen amb pèrgoles, fonts i jardins. La piscina abandonada, una ruïna colonitzada per les plantes, es transforma ara en l’estany d’un jardí romàntic.

"Gruta" Unparelld'arquitectes
“Gruta” Unparelld’arquitectes

>Budellamp, Manel Quintana. Instal·lació (2021)

Endinsar-se en la part baixa de la masia és començar a intuir l’esbufec dels animals, la salabror dels embotits, el fum de la cuina, l’àcida intensitat dels fems… Unes estances fosques però plenes de memòria, que funcionaven com l’estómac que acollia, deglutia i transformava tota l’energia per fer funcionar les entranyes d’aquell organisme autosuficient anomenat casa de pagès. Budellamp és una instal·lació que crea un joc de llums per resseguir la seva desgastada arquitectura i descobrir les empremtes, els estrats, el pas del temps i evocar les ombres que encara hi persisteixen.

"Budellamp" Manel Quintana
“Budellamp” Manel Quintana

>Revenge o Ballar com a venjança (Història d’un anticlímax), Leila Cherifi. Vídeo, 3 minuts (2021)

L’any 2018, la cantant Dua Lipa va ser vilipendiada per la coreografia que va dur a terme mentre interpretava la cançó One Kiss durant un concert. Un any després, en el lliurament dels premis EMA’s, va executar un ball que li va permetre recuperar el prestigi. Partint d’aquesta coreografia, es desenvolupa Revenge…, que es planteja com un joc de telèfon trencat de moviments distorsionats.

"Revenge o Ballar com a venjança (Història d'un anticlímax)" Leila Cherifi
“Revenge o Ballar com a venjança (Història d’un anticlímax)” Leila Cherifi

>Corc, Guillem Busquets. Gravat (2021)

Un noi sense nom camina sense saber on va; camina sobre runes d’una societat industrial; camina, fuma i s’escup als peus; camina esperant el futur que li han robat; camina, mira i no veu, parla i ningú el sent; camina, està caient i no sap on agafar-se. Condemnat als seus carrers, aferrat al seu odi que no el deixa ser imparcial, res li és indiferent, no existeixen els grisos, tot es blanc o negre. Camina com un llop, buscant un rastre que el porti lluny d’aquí, esperant que això no sigui tot, buscant sempre alguna cosa més…

"Corc" Guillem Busquets
“Corc” Guillem Busquets

>Cremades, Clara Oriol. Fotografia (2021)

Com una remor de fons o com una alarmant successió de notícies que omplen els mitjans de comunicació, els problemes derivats del masclisme són una font constant de debat públic i preocupació. I, malgrat tot,  encara hi ha una part important d’aquesta realitat que resulta invisible, amb testimonis que –per raons molt diverses– no han tingut possibilitat d’expressar-se. A partir de la fotografia experimental, la sèrie Cremades vol donar a conèixer les històries de quinze dones anònimes, a través de la intervenció formal de les seves protagonistes en el resultat final de les obres.

"Cremades" Clara Oriol
“Cremades” Clara Oriol

>Fragments de l’espai que habito, Maria Ramírez. Fotografia i collage (2021)

El recull de fotografies i collage que conformen Fragments de l’espai que habito parteixen, com molts processos d’autoconeixement, d’investigar la realitat més propera: l’entorn físic i humà, però també les inquietuds i vivències de l’esfera íntima. Cada fragment es converteix en una primera obra que serveix de punt de partida per indagar un tema, un model, o una creença pròpia que es revisa i es posa a prova buscant paradoxes, zones de certesa i d’incertesa, de manera que cada possible resposta activa un procés continu d’investigació formal i de recerca de sentit.

"Fragments de l’espai que habito" Maria Ramírez
“Fragments de l’espai que habito” Maria Ramírez

Ho organitza:

Associació Cultura Binari i Ajuntament de la Vall de Bianya

Hi col·labora:

Àrea de Cultura de l’Ajuntament d’Olot i Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.